A l’Edat Mitjana, la monarquia es va instaurar com el govern d’una sola persona sobre els demés, a la que s’accedia per via hereditària i amb caràcter vitalici. Els monarques disposaven d’un poder absolut, i eren coronats i ungits per les autoritats eclesiàstiques sota la justificació de la concessió divina del càrrec.
Tot i això, la tradició dels mandataris catalans va ser governar basant-se en el pactisme, que va donar lloc a l’existència d’institucions com les Corts Generals, el Consell de Cent i la Diputació del General.
Els antecedents del poder reial a Catalunya l’hem de buscar al Comtat de Barcelona, que va ser un dels comtats que es van crear al segle IX a la denominada Marca Hispànica. Comprenia junt al que avui en dia coneixem com a Barcelona, el Vallès, el Maresme i el Penedès. El centre del comtat era la ciutat comtal, capital de comtat i seu episcopal, és a dir, el centre polític i religiós, on hi tenia la residència el comte que manava, junt amb la seva cort.
La societat urbana s’estructurava de la següent manera: al capdamunt hi havia els nobles que governaven i els jerarques de l’Església. Als estrats inferiors hi havia els pagesos, que conreaven les terres que havia fora muralla, i els menestrals i els mercaders, que donarien origen a la nova classe burgesa.
Respecte a la regulació legal de la societat feudal catalana es va fer a partir dels primers usatges de Barcelona, que eren una compilació de lleis que, posteriorment, es convertirien en la base del dret català.
A partir de la unió dinàstica entre el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV i Peronella, filla del rei d’Aragó, es va crear el que es podria denominar una «federació d’estats medievals» que rebria en herència el fill d’ambdós, Alfons II el Cast, cosa que faria que es convertis en el primer monarca en fer servir el títol de rei d’Aragó i de comte de Barcelona a la vegada com a «Ego Ildefonsus, Dei gratia rex Aragonensium et comes Barchinonensium». En començar Alfons II el seu regnat conjunt sobre dos territoris diferents, tant per la seva estructura política, el seu desenvolupament econòmic i social, la seva tradició legislativa i la seva herència cultural i lingüística, va optar perquè l’única cohesió interna entre tots dos territoris fossin el rei i els consellers reials, i va mantenir independents cada una de les altres estructures de cada un dels dos territoris. Aquest fet es va reflectir en el propi títol del monarca. Va abandonar els tradicionals de rei dels Aragonesos («rex Aragonensium») i comte Barceloní («comes Barchinonensis»), i els va canviar per rei d’Aragó («regis Aragone») i comte de Barcelona («comitis Barchinone»).
En finalitzar aquesta introducció, us preguntareu: on trobem la imatge plàstica d’aquest poder a la ciutat de Barcelona? Doncs, a la plaça del Rei, lloc a on us acompanyaré perquè la visiteu.
